L’ERA DE LA LLACA

Ahir vaig fer una sortida amb bici per les Gavarres , tot de cop veig un conill atravesar  el camí i amb uns segons uns gossos que ensumaven pels voltants .

Vaig sentir caçadors i amb va venir al cap aquesta historia. 

L’ERA DE LA LLACA

Any rere any, tant si plou com si neva, el vespre abans que acabi la veda i que els caçadors tornin a cacera , quan comença a ser fosc, conills i llebres surten dels seus caus i dels seus amagatalls i s’encaminen cap a l’era de la Llaca. Tots els caçadors saben això de fa temps, però com que la cacera no comença fins al matí següent, no poden anar a disparar-hi.

Un cop aplegats en aquell lloc, llebres i conills escolten el conill que tenen per quefe.

És un animal vell i prudent, carregat de seny i experiència. Si fa no fa, cada any els adverteix el mateix:

Quan veieu un caçador amb aquells barrets que porten, aquelles benes a les cames, tan ben vestit, una escopeta nova i tot allò: no correu gaire, no tingueu por.

Tots riuen i criden, encara que sempre hi ha algun petit, fill de l’ultima llodrigada, que s’espanta.

I si ens disparen? – diu preocupat.

No hi pateixis pas – li va contestar el conill gran.

I, com  que no el veu convençut, afegeix:

Aquest van a esmorzar al bosc, a veure quatre glops de vi i a coure una botifarra .

Els altres s’animen de nou. A les hores unes quantes llebres i uns quants conills es posen a ballar. Hi ha anys que alguns que vigilen des del Roquetal  baixen cridant i s’ajunten a la gresca.

No has vist res?- els demanen els companys .

Res? diuen ells. Des d’aquelles roques es veu el mas del Roquetal, can Llac, el puig Aldric i , en el fons, darrera de tot, l’aigua de mar.

Ara bé crida el quefe.

I amb el to de veu amb què ho ha dit, llavors és tothom que s’espanta.

Quan veieu un d’aquestes muntanyes , un pagès sec, sense afaitar de quinze dies, amb una escopeta de pistó o una d’aquestes amb galls, cames ajudeu-me, que aquests són perillosos

Quant senten aquestes paraules, no riu ningú. Hi ha tristesa i por a totes les cares.

Els més petits voldrien plorar.

Vinga! Crida el cap, marxeu de seguida que hagi passat llista.Com cada any, quan  acabi la veda tornarem  a trobar-nos en aquesta mateixa esplanada. Compto que m’heu escoltat i que no en faltaran gaires. 

    

 Extret del llibre El poble dels centfocs.