El músic i el llop
En el temps en què els
músics encara anaven a peu i en què a tots els masos de Montnegre
hi vivia gent , una vegada un violinista que havia tocat a la festa d'aquest veïnat tornava cap a casa amb el seu
instrument a la mà .A mesura que s’acostava a Sant Sadurní, aquell home havia
anat separant-se dels seus companys perquè tothom vivia en altres llocs i tenia
pressa per arribar a casa seva .Feia estona que caminava sol. La nit era fosca
i negra com una gola de llop, i ell mateix no pensava en cap altra cosa que en
arribar a casa i poder anar al llit.
Potser, si no hagués estat tant baldat i tan
distret, aquell músic hauria pogut adonar-se que feia uns minuts que un llop
estava seguint-lo cada cop més a la vora. Però el nostre home no va veure res.
Va ser quan faltava poc per arribar al mas de can Mateu que el llop, creient que podia
atacar-lo, va plantar-se-li al mig del camí i se li va encarar.
En veure aquella bèstia grossa i peluda, el
pobre músic va arrencar a córrer tant mort de por que la pell no li tocava a la
camisa. A cada pas tenia l’animal més a prop. Llavors , en passar davant d’una alzina, sense encomanar-se a Déu o al
diable, el músic es va enfilar per la soca. Va pujar-.hi tan de presa i tan
esverat que, a mig camí, una corda del violí va quedar enganxada en una de les
branques .Això va ser el que el va salvar. Resulta que aquella corda va
tibar-se i tibar-se a mesura que l’home
s’enfilava, fins que quan es va trencar, va d fer un so tan agut i tan
estrident que el llop va creure que l’atacaven. L’animal va fugir espantat.
Agraït a la providència i perquè en quedés un
senyal que recordés aquest fets, tan aviat com es va recuperar de l’ensurt el
músic va fer una creu de pedra i va manar que la plantessin al capdamunt d'una petita columna de l’era d'aquell mas. Des d'aleshores la gent el coneix com a
can Mateu de la Creu
i el lloc on va passar tot això s’anomena el Salt del Llop per tal que no se'n perdi la memòria.
Extret del llibre El poble dels Cent focs.
