Hei cargols a les gavarres hi ha or!

DUES FALDADES D’OR

A les gavarres hi ha or amagat, el problema és que és amagat de fa tant de temps que ningú no sap on es troba. Però  d’haver-n’hi segur que n’hi ha. És tan segur que alguns d’aquests  tresors fins i tot consten en escriptures. És el cas d’un gall d’or que, si hem  de fer cas de les mides que es donen , és el gall més gros que hi ha hagut mai. Una figura d’uns quants dits de gruix i de metre per metre i mig. Aquest gall a més té germà, perquè se sap que se’n va trobar un de semblant a Sant Llorenç de les Arenes, cap a la banda de Flaçà.

Ara bé, saber el lloc om és enterrat ja és més difícil. No per mal explicat, sinó perquè, tal com ha de ser, presenta algun entrebanc,

Cal anar cap al cantó de Camós, al puig del Migdia, a trenc d’alba, i buscar el primer suro on toca el sol. El que encerti el suro i el dia, haurà fet sort.

La gent n’ha fet una dita que no parla d’un gall sinó d’un cassi d’or;

“Puig del Migdia, serra mitjana;

Allà on el sol tocarà, cossi d’or s’hi trobarà .”

És prou atractiu. Però no hi ha ningú que sàpiga  quina és la serra Mitjana, ni quin és el primer suro on toca el sol cada mati. Potser

Aquestes escriptures tinguin alguna cosa a veure amb el que es diu d’un testament del mas Alenyà i del batall de la campana grossa de Camós quan  encara hi havia campanes;

“Serra Gavatxa,puig del Migdia,

A davant del batall de la campana grossa

Hi ha or enterrat.”

Sigui com sigui, hi ha molta gent que s’ha aventura a buscar-lo. La serra Gavatxa sí que existeix, i és cap aquesta banda. Als voltants de can Vergeli  s’hi trobaven tombes i ossos. Com que els soldats d’en Napoleó van passar per aquí, deien que eren carcanades de francesos. Ara , gall, cossi d’or, o simplement, or fos el que fos, el cas és que no se sap de ningú que n’hagi trobat ni una unça.

Si de Sant Cebrià dels Alls anem cap a Sant Cebrià  de Lledó, més conegut com els Metges, l’or també ens fa companyia. Una vegada en aquest poble, per poder comprar un parell de campanes tots els pagesos van convenir a fer una aportació. Cadascú

Va posar-hi el que va poder. Dues dones, però, van comparèixer-hi  amb una faldada d’or cadascuna. Eren la Martína  de can Martí

I la Cebriana de Can Bou.

Gràcies a elles, les campanes van ser de primera. Em senyal d’agraïment, el capellà va decidir batejar-les am el seu nom, Martína i Cebriana.