El músic i el llop

En el temps en què els músics encara anaven  a peu i en què a tots els masos de Montnegre hi vivia gent , una vegada un violinista que havia tocat a la festa  d'aquest veïnat tornava cap a casa amb el seu instrument a la mà .A mesura que s’acostava a Sant Sadurní, aquell home havia anat separant-se dels seus companys perquè tothom vivia en altres llocs i tenia pressa per arribar a casa seva .Feia estona que caminava sol. La nit era fosca i negra com una gola de llop, i ell mateix no pensava en cap altra cosa que en arribar a casa i poder anar al llit.

Potser, si no hagués estat tant baldat i tan distret, aquell músic hauria pogut adonar-se que feia uns minuts que un llop estava seguint-lo cada cop més a la vora. Però el nostre home no va veure res. Va ser quan faltava poc per arribar al mas de can  Mateu que el llop, creient que podia atacar-lo, va plantar-se-li al mig del camí i se li va encarar.

En veure aquella bèstia grossa i peluda, el pobre músic va arrencar a córrer tant mort de por que la pell no li tocava a la camisa. A  cada pas tenia l’animal  més a prop. Llavors , en passar davant  d’una alzina, sense encomanar-se a Déu o al diable, el músic es va enfilar per la soca. Va pujar-.hi tan de presa i tan esverat que, a mig camí, una corda del violí va quedar enganxada en una de les branques .Això va ser el que el va salvar. Resulta que aquella corda va tibar-se  i tibar-se a mesura que l’home s’enfilava, fins que quan es va trencar, va d fer un so tan agut i tan estrident que el llop va creure que l’atacaven. L’animal va fugir espantat.

Agraït a la providència i perquè en quedés un senyal que recordés aquest fets, tan aviat com es va recuperar de l’ensurt el músic va fer una creu de pedra i va manar que la plantessin al capdamunt d'una petita columna de l’era d'aquell mas. Des d'aleshores la gent el coneix com a can Mateu de la Creu i el lloc on va passar tot això s’anomena el Salt del Llop per tal que no se'n perdi la memòria.

  

Extret del llibre El poble dels Cent focs.