ELS ÚLTIMS LLOPS

Una vegada, fa més de cent anys, a Sant Martí Vell hi havia una brigada  d’homes que treballaven a les vinyes. Anaven d’una a altra  propietat arrencant i plantant ceps per culpa de la fil·loxera. Feia setmanes que aquella gent no s’hi veia de feina. Cada dia tornaven a casa de fosc i , cada matí, per poder treballar aviat, es posaven en marxa  quan el cel era encara ple d’estrelles. Un vespre, un d’aquells homes va decidir quedar-se a dormir al ras.

Sabeu què? Va dir als altres components de la brigada. Aquesta nit no farà  fred i jo em penso que ni vinc a casa.

No vens? Van demanar-li estranyats.

És massa lluny va dir ell. Em quedaré a dormir a la serena.

Però si en aquesta vinya no hi ha barraca va fer el qui ho veia menys clar.

Dormiré sota la figuera va respondre aquell home.

No li ho van discutir. Estaven cansats, tenien ganes de sopar, i aquell seu company ja era prou gran per saber què s’empescava. Van deixar les eines, va encendre foc i va preparar-se el sopar amb el que havia sobrat del migdia. Per beure, va beure aigua.

Per a postres, tenia figues.

A les nou, ja estava dormint. Van passar les hores . A les deu, va apagar-se el foc; a les onze, van apagar-se les cendres. Va ser després, en una hora que fa mal de saber, que va venir un llop jove, gros i solitari. Anava perdut i, mentre s’anava acostant, ensumava.

Veia una vinya unes eines, una figuera, el que ell li semblava que era un soc estès  a tocar l’arbre. Va acostar-s’hi, el va ensumar i pensant-se que devia haver servit de seient a una persona, va aixecar la pota i va pixar-hi.

Eiii, què fas? Va sentir llavors.

Home i llop van córrer a amagar-se. El llop darrera d’un munt de ceps, l’home damunt de l’arbre.

Em veure qui hi havia, l’animal va girar cua i va començar a udolar. Els seus udols travessaven boscos i muntanyes.

Ben poc desprès, tota la llopada va ser en aquell lloc. Pensaven que hi hauria tiberi de sang i carn fresca.

Però no hi van veure res d’especial. Una vinya, unes eines, una figuera. En una de les branques, una ombra  estranya. Van acostar-s’hi, i van ensumar i només va arribar-los l’olor de pixum del company aquell que abans udolava.

L’endemà al mati, la brigada va tornar a la feina. L’home encara era amagat, tremolant a dalt de la planta.

Va costar-los fer-lo baixar.

Vinga , beu una mica de vi  li van dir.

Ho va fer nerviós.

Quan els altres llops van creure que no hi havia ningú i que aquell company els havia enganyat, el van barallar els va dir.

Però els llops saben parlar? Va preguntar-li un.

Si més no s’entenen va dir ell que ho havia vist.

És per això que hi ha molta gent que diu que els llops són uns savis.

Extret del llibre el poble dels centfocs