Una vegada, fa més de cent anys, a Sant Martí Vell hi
havia una brigada d’homes que
treballaven a les vinyes. Anaven d’una a altra
propietat arrencant i plantant ceps per culpa de la fil·loxera. Feia
setmanes que aquella gent no s’hi veia de feina. Cada dia tornaven a casa de
fosc i , cada matí, per poder treballar aviat, es posaven en marxa quan el cel era encara ple d’estrelles. Un
vespre, un d’aquells homes va decidir quedar-se a dormir al ras.
Sabeu què? Va dir
als altres components de la brigada. Aquesta nit no farà fred i jo em penso que ni vinc a casa.
No vens? Van
demanar-li estranyats.
És massa lluny va
dir ell. Em quedaré a dormir a la serena.
Però si en aquesta
vinya no hi ha barraca va fer el qui ho veia menys clar.
Dormiré sota la
figuera va respondre aquell home.
No li ho van
discutir. Estaven cansats, tenien ganes de sopar, i aquell seu company ja era
prou gran per saber què s’empescava. Van deixar les eines, va encendre foc i va
preparar-se el sopar amb el que havia sobrat del migdia. Per beure, va beure
aigua.
Per a postres,
tenia figues.
A les nou, ja
estava dormint. Van passar les hores . A les deu, va apagar-se el foc; a les
onze, van apagar-se les cendres. Va ser després, en una hora que fa mal de
saber, que va venir un llop jove, gros i solitari. Anava perdut i, mentre s’anava
acostant, ensumava.
Veia una vinya unes
eines, una figuera, el que ell li semblava que era un soc estès a tocar l’arbre. Va acostar-s’hi, el va
ensumar i pensant-se que devia haver servit de seient a una persona, va aixecar
la pota i va pixar-hi.
Eiii, què fas? Va
sentir llavors.
Home i llop van
córrer a amagar-se. El llop darrera d’un munt de ceps, l’home damunt de
l’arbre.
Em veure qui hi
havia, l’animal va girar cua i va començar a udolar. Els seus udols travessaven
boscos i muntanyes.
Ben poc desprès,
tota la llopada va ser en aquell lloc. Pensaven que hi hauria tiberi de sang i
carn fresca.
Però no hi van
veure res d’especial. Una vinya, unes eines, una figuera. En una de les
branques, una ombra estranya. Van
acostar-s’hi, i van ensumar i només va arribar-los l’olor de pixum del company
aquell que abans udolava.
L’endemà al mati,
la brigada va tornar a la feina. L’home encara era amagat, tremolant a dalt de
la planta.
Va costar-los
fer-lo baixar.
Vinga , beu una
mica de vi li van dir.
Ho va fer nerviós.
Quan els altres
llops van creure que no hi havia ningú i que aquell company els havia enganyat,
el van barallar els va dir.
Però els llops
saben parlar? Va preguntar-li un.
Si més no s’entenen
va dir ell que ho havia vist.
És per això que hi
ha molta gent que diu que els llops són uns savis.
Extret del llibre
el poble dels centfocs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada